viernes 17 de agosto de 2007
jueves 9 de agosto de 2007
Si algun dia pogués escriure tot el que sento…..
Si pogués, potser aconseguiria treure´m de dintre aquesta angunia permanent …,aquesta necessitat de fer coses com si se m´escapés el temps (…que realment se´ns escapa a tots…) i al mateix temps aquesta sensació de que mai no has fet prou per molt que facis.
Això podria ser l´inici de la meva biografia.
Seria normal que m´assaltés aquest desig d´escriure sobre la meva vida si tingués una edat que traspassés el límit simbòlic del mig segle ; potser…
Però només tinc 37 anys. Encara no els he complert quan començo a escriure …i ja he viscut tota una vida ; més d´una vida penso de vegades.
Començo ordenadament tal com caldria esperar d´una persona metòdica (herència del meu pare, amb una personalitat obsesivo-compulsiva,obsessionat per la feina i per que tot el que fa sigui productiu,tal com he descobert recentment) o començo per on jo realment considero que comença la meva vida… a la recerca de la VIDA!!!
Sí , ho heu endevinat ,aquesta es la part que he heredat de la meva mare…però ho he descobert molt tard; després de fer mal precisament als que menys mal els desitgo.
D´ella he heredat la meva part emotiva…
La meva part farandulera com vaig dir una vegada parlant amb algú i això em va fer adonar de moltes coses.
M´interessen totes les arts:
el cinema, el teatre, la música,..són les que procuro cultivar més
la pintura, la ceràmica,…les que tinc encara com a assignatura pendent
la gastronomia…,sí ,sí,també és un art
i els esports que m´aportin sensacions úniques ,sobretot allò que tingui relació amb l´aigua i més encara amb el mar (el meu líquid amniotic,el meu paradis perdut…)
que en el meu cas catalitzo a través del submarinisme.
No he parlat de quina és la meva professió però després del que he explicat fins ara crec que no se sorprendrà ningú si dic que sóc Llicenciada en Farmàcia, resum de ciència i humanitat.
Una persona activa.
Un bon bagatge personal.
I així i tot aquesta angoixa vital no desapareix…
Vaig néixer el 10 de Setembre de 1969 …bona collita la d´aquest any carregat de simbolisme sexual ; i sí, és clar, tampoc aquesta sensació vital podia deixar d´encuriosir-me.
I a partir d´aquí comença la meva història.
La que m´he anat construint jo día a día.
No la que m´havíen dissenyat els altres.
La que m´ha permès viure intensament,amb majuscules,cada moment.
No sóc una persona especialment activa sexualment, com podria semblar a partir d´això, per tant no espereu trobar episodis morbosos de passió desenfrenada…cadascú que s´imagini els que vulgui que també n´hi ha hagut.
És més aviat el fet de trobar una persona tant àvida de vida i sensacions com jo la que marca aquest punt d´inflexió.
Però el sexe i les convencions socials ho compliquen tot.
Tenía 23 anys.
Havía acabat la Llicenciatura.
M´incorporava al mercat laboral.
Ell tenía gairebé 40 anys.
Estava casat.
Tenía 3 fills.
Típics tòpics per a una telenovela.
Com he pogut equivocar-me tant?
Com he caigut al parany?
Si ja m´ho diu ell que les persones no canvien.
I ara, què faig jo amb la resta de la meva vida?.
No us penseu que estic pensant en el passat.No m´he traslladat a aquell moment de la meva vida que explicava a la pàgina anterior.
Estic parlant d´ara.
Amb 37 anys torno a estar com en aquell moment de la meva vida abans d´emancipar-me dels meus pares.
Com si hagués entrat al túnel del temps.
Coincidint amb l´edat de jubilació del meu pare, propietari junt amb dos socis de la petita empresa familiar que impregna la meva infantesa, em deixo temptar i abandono deu anys d´antiguetat en una Farmàcia per entrar a treballar a l´oficina amb la idea que així li proporcionaré temps lliure per gaudir dels petits plaers de la vida i les sensacions que jo he pogut coleccionar aquests anys que he passat fora de casa seva.
Però les seves intencions eren molt diferents.
Un contracte laboral amb ell només era una nova versió de la setmanada que em donava quan era petita.
L´horari laboral només una versió ampliada dels horaris familiars incloent-hi l´hora i la composició dels àpats.
I a més, aprofitant que jo estava allà per substituir-la en les qüestions pràctiques, res millor que separar-se de la seva dona (la meva mare) per a complicar una mica més la situació.
I tot això amb les garrofes pel mig.
Em van concebre (no sé si física però si mentalment) en una alcoba tot dient “Farem una nena que sigui ben maca”.
Tot un repte se´m plantejava ja abans de néixer.
Per que el concepte “maca” és molt extens , no vol dir només bellesa externa.
Sempre penso en una estrofa d´un text de teatre clàssic castellà que diu:
“Sabe latin ,
un poco de cocina,
e igual puede dorar una lubina
que discutir de ciencias
y aun de arte.”
I aquesta sóc jo:
Durant els primers anys de la meva vida estudiant brillant (no vaig haver de fer colzes fins al Batxillerat perque tot ho memoritzava sol, diverses matrícules d´honor durant la carrera),bona lectora,seguidora de l´actualitat política,de casa al col.legi i del col.legi a casa,fent cas sempre als pares…
És a dir , la típica nena repelent.
Aleshores no savia què volía dir aquesta paraula per que per a mi tot allò era normal; però alguna cosa no encaixava…
En començar la meva vida laboral les coses seguien sense encaixar; la treballadora perfecta (cumplidora,responsable,organitzada,multiplicant-me per no faltar ni un dia ni tan sols per assumptes personals, sense fer ni una baixa per malaltia fins a l´extrem d´entrar plorant a l´hospital perque no volia que m´ingressessin per una pielonefritis que havia contret a la feina per no deixar sol el lloc de treball ni tant sols el temps d´anar al WC), la professional interessada en mantenir-se sempre actualitzada, fins i tot més que el seu superior, un important currículum …
Enveges,travetes.
A la vida familiar també fallava alguna cosa: mestressa de casa exemplar (sempre al corrent de la llista de la compra, de la situació económica, de les dates significatives,..)
Tota una ” Tècnica en Logística Familiar” segons la visió feminista.
Una “Sargent Major d´Intendència“ segons la visió masculina.
En el temps de lleure: viatges,espectacles,esports.
He estat a quatre dels cinc continents, he tastat els seus sabors i costums, he vist els millors monuments i museus, he pujat muntanyes i volcans, he volat amb aparells destartalats, he vist un dels taurons més perillosos a 40 metres de profunditat sota l´aigua a tocar meu, he après a pescar amb canya des de terra i des de barca…
Econòmicament solvent.
Res! Només la típica “superwoman”, el model de dona de la dècada dels 80
(del segle XX s´enten)
A la vida personal…. m´havia oblidat d´aquesta faceta.
No tenia temps ni de pensar-hi.
Era una màquina.
Un monstre.
Sí, un monstre intel.ligent, culte, treballador, amb capacitat per fer tot el que volgués.
Però un monstre perfecte.
De disseny.
L´únic que em converteix en persona durant alguns instants és ell.
Què era el que patinava en tot aquest engranatge?
Les relacions personals i socials.
I per això el necessito a ell.
Com l´aire que respiro.
Ell m´ha ensenyat que menys és més.
Que per ser feliç només cal ser-hi quan un amic et necessita i tu el trobaràs quan el necessitis.
Mentre que a mi m´havien educat en l´autosuficiència i la independència
(no demanis ajuda ,fem-nos-ho nosaltres sols).
I això només porta a la soledat i l´aillament.
És el meu excés d´entusiasme el que m´ha perjudicat més sempre.
Confiar en el bon cor de la gent.
Però al mateix temps això m´ha permès envoltar-me sempre de bona gent.
Tothom que coneixo coincideix en la impressió inicial de distància que transmeto.
És la cuirassa necessària per circular per aquest món de mones si tens el cor massa tendre.
Crec que aquesta necessitat que se m´ha despertat ara d´escriure els meus pensaments podria assemblar-se al que anomenem rellotge biològic pel que fa a la maternitat.
Transmetre-li a algú els coneixements i les vivències que he anat col.leccionant.
Tornar-les a gaudir explicant-les.
Aleshores, per què no plantejar-se tenir un fill en aquests moments,si podria ser un nou repte?
Sí, el més gran de tots.Ja m´ho he plantejat diverses vegades en poc temps.
Per egoísme?
Encara no sé si és més egoísta portar un fill a aquest món o no fer-ho, ja que és un acte que només és fruit del nostre desig i la nostra voluntat no de la d´ell.
En aquest cas preferiria adoptar o bé apadrinar algun nen amb menys recursos que els que neixen aquí.
Per por? De no fer-ho bé? De que frenés el meu ritme de vida actual?
Segur que el meu ritme canviaria però qui sap si per millorar.
No és aquesta la raó que em frena.
I segur que ho faria bé si m´ho proposés, no oblidem que la Sra.Perfecció no pot perdonar-se fer res a mitges.
Però “fer-ho bé” és tant relatiu…
És més aviat por de transmetre-li aquesta inquietut interna que sospito que també jo tinc com a herència.
Prefereixo enfocar l´instint maternal a través de la meva professió que com he dit pertany al sector sanitari; tot i que cada vegada més ens converteixen en burócratas enlloc d´utilitzar els nostres coneixements per ajudar els altres (però això seria tema suficient per un altre capítol).
I jo per què no?
Aquesta és la pregunta que domina la meva infantesa.
Per què jo no puc anar de colònies,o de viatge de final de curs,o fer gimnàstica com els altres nens?
Per què he d´anar vestida així? Per què he d´anar pentinada així?
Per què nosaltres no anem mai de vacances? (em refereixo a fer turisme, no a anar al poble a veure la familia)
També recordo haver tingut al cap diverses vegades l´exclamació: Sí que som pobres!!
Mentre se m´afirmava repetidament que m´havia de sentir feliç i orgullosa del que tenia perque suposadament nosaltres erem uns privilegiats, jo veia que al meu entorn amb molts menys recursos eren molt més feliços i gaudien de la vida mentre que per a mi tot eren limitacions i condicionants.
Jo veia que els meus pares no paraven mai de treballar i en canvi mai res no lluia per enlloc.
Tot havia de ser pràctic i útil , no fer il.lusió sinó ser necessari o sortir a compte.
A compte de què? O de qui?
I em remeto a una frase que se´m repetia diverses vegades per explicar aquestes preguntes : “la vida és qüestió de prioritats”
Sí, és cert.
Però qui les fixa aquestes prioritats?
I quan sempre és el mateix la balança es desequilibra.
Mentre s´utilitza com argument quina és la font d´ingressos familiar no hi ha discussió possible.
Quan tinguis ingressos propis assumpte resolt.
Però quan arribat a aquest punt les coses segueixen pel mateix rumb…
I si després de més de 10 anys de tenir ingressos fruit del teu propi treball tornes a topar amb les mateixes normes te n´adones que alguna cosa fallava de base.
I és: el desig d´imposar el criteri propi com a universal.
Per a mi era prioritari tot allò que em permetés no sentir-me un “bitxo rar” en el meu entorn fos quin fos.
Poder integrar-me a qualsevol conversa.
Que ningú no se´m quedés mirant en entrar a algun local públic.
Poder realitzar qualsevol activitat amb normalitat des de la més planera a la més sofisticada.
Per a això calia tota una feina de desprogramació:
Després d´emancipar-me (sí,sí,amb 24 anys) vaig haver d´aprendre a pentinar-me normal, a vestir-me normal , a calçar normal,…
Ja anteriorment havia après a fer-me les ungles (artificials de porcel.lana) jo mateixa per que activitats com anar a la perruqueria o a l´esteticien no eren una despesa ben vista a casa.Com heu pogut endevinar em menjava les ungles (onicofàgia se´n diu),
activitat que he tornat a reempendre quan he entrat a treballar a l´empresa amb el meu pare.
Anar al gimnàs i fer esport eren dos factors més per trobar aquesta imatge pròpia dins l´embolcall de nena sobreprotegida i amb sobrepès.
Per anar pel món amb normalitat em van ser molt útils la meva feina darrera el taulell de la Farmàcia tractant amb tota mena de gent i la meva participació en el grup de teatre de l´Institut.
Dues activitats que probablement ja vaig triar per perdre la por al contacte social que em generava el meu aspecte i per ampliar el meu reduit i gairebé claustrofòbic entorn de filla única.
Vaig haver de construir-me tot un cercle d´amistats.
Si no saps ser feliç,
ningú pot ensenyar-te´n
si no saps ser feliç
ningú et farà feliç.
Si el mantell i l´abric,
i el calçat t´incomoda,
les estrelles i el Sol,
no tindràs Paradís.
Aquesta lletra acompanyada d´una lleugera melodía dels anys 70 ressona moltes vegades a les meves orelles…
Fer de qualsevol petita cosa una festa, no deixar-se arrossegar per les rutines diàries, il.lusionar-se cada dia i renovar així les ganes de viure és bàsic per intentar la dura tasca de ser feliç.
Però quan estàs al costat d´una persona metòdica i rutinària fins a l´exasperació difícilment podràs veure mai un bri d´esperança perque el seu temps està planificat minut a minut.
I si a més es tracta d´un adicte a la feina, encara pitjor,perque tot el que faci dins aquest planning mental es converteix automàticament en una obligació fins i tot quan desapareix la causa que ho va originar.
S´ha de rendibilitzar fins i tot els actes que haurien de generar plaer.
Treballar per guanyar diners per viure o viure per guanyar diners per pagar als altres el temps que ens estalvien amb el seu treball per poder treballar més nosaltres per guanyar més diners per poder treballar més i guanyar més diners per poder treballar més…
Quan s´entra en aquest cercle viciós la vida perd sentit.
Ja no proporciona felicitat cap dels nostres actes.
L´única solució és trencar aquesta cadena per algun lloc.
Rebentar-ho tot i tornar-se a reconstruïr (una vegada més)
Ja n´hi ha prou de reflexions !!
Amb tantes vivències positives que tinc al cap no vull destinar més línies d´aquest text a les negatives encara que moltes vegades s´entrellacin.
Els meus moments de llum com jo dic.
Despertar-se a mitja nit en una platja solitària i trobar-se cara a cara amb una Lluna plena enorme…
La majoria dels meus millors moments estan relacionats amb el mar i la meva parella
(un binomi indissociable per mi i també per ell)
El nostre primer estiu junts va estar ple d´aquests moments ja que ens vam dedicar a recorrer les platges de Menorca amb un cotxe llogat vell que ens servia d´allotjament a més de transport per les estretes carreteres de la costa.
Així vam poder visitar cales com Calescoves formada per suaus elevacions a banda i banda d´un terreny groguenc i que fàcilment s´engruna ple de forats que li donen l´aspecte d´un formatge emmental i que són l´entrada a les coves habitades pels hippis els anys 60 (i sentir-nos per uns moments lliures de les obligacions mundanes com ells).
Ni tan sols ens calia posar-nos la roba per desplaçar-nos d´una cala a l´altra, era més el temps que això ens hauria ocupat que la durada del desplaçament.
En banyador i tovallola al seient per evitar les cremades agafavem el Renault 5 i volavem a descubrir la seguent cala, la seguent sensació, i tastar la seva aigua.
Bé,en realitat no es pot dir que volessim sinó que era la il.lusió la que ens feia sentir-ho així, doncs el cotxe, de color vermell i en la seva versió més bàsica, semblava que anés a piles o a corda , com els de joguina, pels camins plens de pedres que baixaven fins a la platja.
Ens l´havien llogat per casualitat i gairebé com un favor ( ja que no quedaven vehicles disponibles a l´illa en plena temporada d´agost) uns illencs propietaris d´una agència de lloguer de cotxes, motos i vaixells que haviem trobat a l´aeroport en arribar i que ens van portar en la seva furgoneta fins a Ciutadella, a l´altra punta de l´illa, per l´única recta considerable que es pot trobar en el mapa.
Si pogués, potser aconseguiria treure´m de dintre aquesta angunia permanent …,aquesta necessitat de fer coses com si se m´escapés el temps (…que realment se´ns escapa a tots…) i al mateix temps aquesta sensació de que mai no has fet prou per molt que facis.
Això podria ser l´inici de la meva biografia.
Seria normal que m´assaltés aquest desig d´escriure sobre la meva vida si tingués una edat que traspassés el límit simbòlic del mig segle ; potser…
Però només tinc 37 anys. Encara no els he complert quan començo a escriure …i ja he viscut tota una vida ; més d´una vida penso de vegades.
Començo ordenadament tal com caldria esperar d´una persona metòdica (herència del meu pare, amb una personalitat obsesivo-compulsiva,obsessionat per la feina i per que tot el que fa sigui productiu,tal com he descobert recentment) o començo per on jo realment considero que comença la meva vida… a la recerca de la VIDA!!!
Sí , ho heu endevinat ,aquesta es la part que he heredat de la meva mare…però ho he descobert molt tard; després de fer mal precisament als que menys mal els desitgo.
D´ella he heredat la meva part emotiva…
La meva part farandulera com vaig dir una vegada parlant amb algú i això em va fer adonar de moltes coses.
M´interessen totes les arts:
el cinema, el teatre, la música,..són les que procuro cultivar més
la pintura, la ceràmica,…les que tinc encara com a assignatura pendent
la gastronomia…,sí ,sí,també és un art
i els esports que m´aportin sensacions úniques ,sobretot allò que tingui relació amb l´aigua i més encara amb el mar (el meu líquid amniotic,el meu paradis perdut…)
que en el meu cas catalitzo a través del submarinisme.
No he parlat de quina és la meva professió però després del que he explicat fins ara crec que no se sorprendrà ningú si dic que sóc Llicenciada en Farmàcia, resum de ciència i humanitat.
Una persona activa.
Un bon bagatge personal.
I així i tot aquesta angoixa vital no desapareix…
Vaig néixer el 10 de Setembre de 1969 …bona collita la d´aquest any carregat de simbolisme sexual ; i sí, és clar, tampoc aquesta sensació vital podia deixar d´encuriosir-me.
I a partir d´aquí comença la meva història.
La que m´he anat construint jo día a día.
No la que m´havíen dissenyat els altres.
La que m´ha permès viure intensament,amb majuscules,cada moment.
No sóc una persona especialment activa sexualment, com podria semblar a partir d´això, per tant no espereu trobar episodis morbosos de passió desenfrenada…cadascú que s´imagini els que vulgui que també n´hi ha hagut.
És més aviat el fet de trobar una persona tant àvida de vida i sensacions com jo la que marca aquest punt d´inflexió.
Però el sexe i les convencions socials ho compliquen tot.
Tenía 23 anys.
Havía acabat la Llicenciatura.
M´incorporava al mercat laboral.
Ell tenía gairebé 40 anys.
Estava casat.
Tenía 3 fills.
Típics tòpics per a una telenovela.
Com he pogut equivocar-me tant?
Com he caigut al parany?
Si ja m´ho diu ell que les persones no canvien.
I ara, què faig jo amb la resta de la meva vida?.
No us penseu que estic pensant en el passat.No m´he traslladat a aquell moment de la meva vida que explicava a la pàgina anterior.
Estic parlant d´ara.
Amb 37 anys torno a estar com en aquell moment de la meva vida abans d´emancipar-me dels meus pares.
Com si hagués entrat al túnel del temps.
Coincidint amb l´edat de jubilació del meu pare, propietari junt amb dos socis de la petita empresa familiar que impregna la meva infantesa, em deixo temptar i abandono deu anys d´antiguetat en una Farmàcia per entrar a treballar a l´oficina amb la idea que així li proporcionaré temps lliure per gaudir dels petits plaers de la vida i les sensacions que jo he pogut coleccionar aquests anys que he passat fora de casa seva.
Però les seves intencions eren molt diferents.
Un contracte laboral amb ell només era una nova versió de la setmanada que em donava quan era petita.
L´horari laboral només una versió ampliada dels horaris familiars incloent-hi l´hora i la composició dels àpats.
I a més, aprofitant que jo estava allà per substituir-la en les qüestions pràctiques, res millor que separar-se de la seva dona (la meva mare) per a complicar una mica més la situació.
I tot això amb les garrofes pel mig.
Em van concebre (no sé si física però si mentalment) en una alcoba tot dient “Farem una nena que sigui ben maca”.
Tot un repte se´m plantejava ja abans de néixer.
Per que el concepte “maca” és molt extens , no vol dir només bellesa externa.
Sempre penso en una estrofa d´un text de teatre clàssic castellà que diu:
“Sabe latin ,
un poco de cocina,
e igual puede dorar una lubina
que discutir de ciencias
y aun de arte.”
I aquesta sóc jo:
Durant els primers anys de la meva vida estudiant brillant (no vaig haver de fer colzes fins al Batxillerat perque tot ho memoritzava sol, diverses matrícules d´honor durant la carrera),bona lectora,seguidora de l´actualitat política,de casa al col.legi i del col.legi a casa,fent cas sempre als pares…
És a dir , la típica nena repelent.
Aleshores no savia què volía dir aquesta paraula per que per a mi tot allò era normal; però alguna cosa no encaixava…
En començar la meva vida laboral les coses seguien sense encaixar; la treballadora perfecta (cumplidora,responsable,organitzada,multiplicant-me per no faltar ni un dia ni tan sols per assumptes personals, sense fer ni una baixa per malaltia fins a l´extrem d´entrar plorant a l´hospital perque no volia que m´ingressessin per una pielonefritis que havia contret a la feina per no deixar sol el lloc de treball ni tant sols el temps d´anar al WC), la professional interessada en mantenir-se sempre actualitzada, fins i tot més que el seu superior, un important currículum …
Enveges,travetes.
A la vida familiar també fallava alguna cosa: mestressa de casa exemplar (sempre al corrent de la llista de la compra, de la situació económica, de les dates significatives,..)
Tota una ” Tècnica en Logística Familiar” segons la visió feminista.
Una “Sargent Major d´Intendència“ segons la visió masculina.
En el temps de lleure: viatges,espectacles,esports.
He estat a quatre dels cinc continents, he tastat els seus sabors i costums, he vist els millors monuments i museus, he pujat muntanyes i volcans, he volat amb aparells destartalats, he vist un dels taurons més perillosos a 40 metres de profunditat sota l´aigua a tocar meu, he après a pescar amb canya des de terra i des de barca…
Econòmicament solvent.
Res! Només la típica “superwoman”, el model de dona de la dècada dels 80
(del segle XX s´enten)
A la vida personal…. m´havia oblidat d´aquesta faceta.
No tenia temps ni de pensar-hi.
Era una màquina.
Un monstre.
Sí, un monstre intel.ligent, culte, treballador, amb capacitat per fer tot el que volgués.
Però un monstre perfecte.
De disseny.
L´únic que em converteix en persona durant alguns instants és ell.
Què era el que patinava en tot aquest engranatge?
Les relacions personals i socials.
I per això el necessito a ell.
Com l´aire que respiro.
Ell m´ha ensenyat que menys és més.
Que per ser feliç només cal ser-hi quan un amic et necessita i tu el trobaràs quan el necessitis.
Mentre que a mi m´havien educat en l´autosuficiència i la independència
(no demanis ajuda ,fem-nos-ho nosaltres sols).
I això només porta a la soledat i l´aillament.
És el meu excés d´entusiasme el que m´ha perjudicat més sempre.
Confiar en el bon cor de la gent.
Però al mateix temps això m´ha permès envoltar-me sempre de bona gent.
Tothom que coneixo coincideix en la impressió inicial de distància que transmeto.
És la cuirassa necessària per circular per aquest món de mones si tens el cor massa tendre.
Crec que aquesta necessitat que se m´ha despertat ara d´escriure els meus pensaments podria assemblar-se al que anomenem rellotge biològic pel que fa a la maternitat.
Transmetre-li a algú els coneixements i les vivències que he anat col.leccionant.
Tornar-les a gaudir explicant-les.
Aleshores, per què no plantejar-se tenir un fill en aquests moments,si podria ser un nou repte?
Sí, el més gran de tots.Ja m´ho he plantejat diverses vegades en poc temps.
Per egoísme?
Encara no sé si és més egoísta portar un fill a aquest món o no fer-ho, ja que és un acte que només és fruit del nostre desig i la nostra voluntat no de la d´ell.
En aquest cas preferiria adoptar o bé apadrinar algun nen amb menys recursos que els que neixen aquí.
Per por? De no fer-ho bé? De que frenés el meu ritme de vida actual?
Segur que el meu ritme canviaria però qui sap si per millorar.
No és aquesta la raó que em frena.
I segur que ho faria bé si m´ho proposés, no oblidem que la Sra.Perfecció no pot perdonar-se fer res a mitges.
Però “fer-ho bé” és tant relatiu…
És més aviat por de transmetre-li aquesta inquietut interna que sospito que també jo tinc com a herència.
Prefereixo enfocar l´instint maternal a través de la meva professió que com he dit pertany al sector sanitari; tot i que cada vegada més ens converteixen en burócratas enlloc d´utilitzar els nostres coneixements per ajudar els altres (però això seria tema suficient per un altre capítol).
I jo per què no?
Aquesta és la pregunta que domina la meva infantesa.
Per què jo no puc anar de colònies,o de viatge de final de curs,o fer gimnàstica com els altres nens?
Per què he d´anar vestida així? Per què he d´anar pentinada així?
Per què nosaltres no anem mai de vacances? (em refereixo a fer turisme, no a anar al poble a veure la familia)
També recordo haver tingut al cap diverses vegades l´exclamació: Sí que som pobres!!
Mentre se m´afirmava repetidament que m´havia de sentir feliç i orgullosa del que tenia perque suposadament nosaltres erem uns privilegiats, jo veia que al meu entorn amb molts menys recursos eren molt més feliços i gaudien de la vida mentre que per a mi tot eren limitacions i condicionants.
Jo veia que els meus pares no paraven mai de treballar i en canvi mai res no lluia per enlloc.
Tot havia de ser pràctic i útil , no fer il.lusió sinó ser necessari o sortir a compte.
A compte de què? O de qui?
I em remeto a una frase que se´m repetia diverses vegades per explicar aquestes preguntes : “la vida és qüestió de prioritats”
Sí, és cert.
Però qui les fixa aquestes prioritats?
I quan sempre és el mateix la balança es desequilibra.
Mentre s´utilitza com argument quina és la font d´ingressos familiar no hi ha discussió possible.
Quan tinguis ingressos propis assumpte resolt.
Però quan arribat a aquest punt les coses segueixen pel mateix rumb…
I si després de més de 10 anys de tenir ingressos fruit del teu propi treball tornes a topar amb les mateixes normes te n´adones que alguna cosa fallava de base.
I és: el desig d´imposar el criteri propi com a universal.
Per a mi era prioritari tot allò que em permetés no sentir-me un “bitxo rar” en el meu entorn fos quin fos.
Poder integrar-me a qualsevol conversa.
Que ningú no se´m quedés mirant en entrar a algun local públic.
Poder realitzar qualsevol activitat amb normalitat des de la més planera a la més sofisticada.
Per a això calia tota una feina de desprogramació:
Després d´emancipar-me (sí,sí,amb 24 anys) vaig haver d´aprendre a pentinar-me normal, a vestir-me normal , a calçar normal,…
Ja anteriorment havia après a fer-me les ungles (artificials de porcel.lana) jo mateixa per que activitats com anar a la perruqueria o a l´esteticien no eren una despesa ben vista a casa.Com heu pogut endevinar em menjava les ungles (onicofàgia se´n diu),
activitat que he tornat a reempendre quan he entrat a treballar a l´empresa amb el meu pare.
Anar al gimnàs i fer esport eren dos factors més per trobar aquesta imatge pròpia dins l´embolcall de nena sobreprotegida i amb sobrepès.
Per anar pel món amb normalitat em van ser molt útils la meva feina darrera el taulell de la Farmàcia tractant amb tota mena de gent i la meva participació en el grup de teatre de l´Institut.
Dues activitats que probablement ja vaig triar per perdre la por al contacte social que em generava el meu aspecte i per ampliar el meu reduit i gairebé claustrofòbic entorn de filla única.
Vaig haver de construir-me tot un cercle d´amistats.
Si no saps ser feliç,
ningú pot ensenyar-te´n
si no saps ser feliç
ningú et farà feliç.
Si el mantell i l´abric,
i el calçat t´incomoda,
les estrelles i el Sol,
no tindràs Paradís.
Aquesta lletra acompanyada d´una lleugera melodía dels anys 70 ressona moltes vegades a les meves orelles…
Fer de qualsevol petita cosa una festa, no deixar-se arrossegar per les rutines diàries, il.lusionar-se cada dia i renovar així les ganes de viure és bàsic per intentar la dura tasca de ser feliç.
Però quan estàs al costat d´una persona metòdica i rutinària fins a l´exasperació difícilment podràs veure mai un bri d´esperança perque el seu temps està planificat minut a minut.
I si a més es tracta d´un adicte a la feina, encara pitjor,perque tot el que faci dins aquest planning mental es converteix automàticament en una obligació fins i tot quan desapareix la causa que ho va originar.
S´ha de rendibilitzar fins i tot els actes que haurien de generar plaer.
Treballar per guanyar diners per viure o viure per guanyar diners per pagar als altres el temps que ens estalvien amb el seu treball per poder treballar més nosaltres per guanyar més diners per poder treballar més i guanyar més diners per poder treballar més…
Quan s´entra en aquest cercle viciós la vida perd sentit.
Ja no proporciona felicitat cap dels nostres actes.
L´única solució és trencar aquesta cadena per algun lloc.
Rebentar-ho tot i tornar-se a reconstruïr (una vegada més)
Ja n´hi ha prou de reflexions !!
Amb tantes vivències positives que tinc al cap no vull destinar més línies d´aquest text a les negatives encara que moltes vegades s´entrellacin.
Els meus moments de llum com jo dic.
Despertar-se a mitja nit en una platja solitària i trobar-se cara a cara amb una Lluna plena enorme…
La majoria dels meus millors moments estan relacionats amb el mar i la meva parella
(un binomi indissociable per mi i també per ell)
El nostre primer estiu junts va estar ple d´aquests moments ja que ens vam dedicar a recorrer les platges de Menorca amb un cotxe llogat vell que ens servia d´allotjament a més de transport per les estretes carreteres de la costa.
Així vam poder visitar cales com Calescoves formada per suaus elevacions a banda i banda d´un terreny groguenc i que fàcilment s´engruna ple de forats que li donen l´aspecte d´un formatge emmental i que són l´entrada a les coves habitades pels hippis els anys 60 (i sentir-nos per uns moments lliures de les obligacions mundanes com ells).
Ni tan sols ens calia posar-nos la roba per desplaçar-nos d´una cala a l´altra, era més el temps que això ens hauria ocupat que la durada del desplaçament.
En banyador i tovallola al seient per evitar les cremades agafavem el Renault 5 i volavem a descubrir la seguent cala, la seguent sensació, i tastar la seva aigua.
Bé,en realitat no es pot dir que volessim sinó que era la il.lusió la que ens feia sentir-ho així, doncs el cotxe, de color vermell i en la seva versió més bàsica, semblava que anés a piles o a corda , com els de joguina, pels camins plens de pedres que baixaven fins a la platja.
Ens l´havien llogat per casualitat i gairebé com un favor ( ja que no quedaven vehicles disponibles a l´illa en plena temporada d´agost) uns illencs propietaris d´una agència de lloguer de cotxes, motos i vaixells que haviem trobat a l´aeroport en arribar i que ens van portar en la seva furgoneta fins a Ciutadella, a l´altra punta de l´illa, per l´única recta considerable que es pot trobar en el mapa.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
